LLIÇÓ 2
Mercè Rodoreda, el domini absolut de l'idioma. L'amor a les paraules
I un dijous a la tarda els dos nois jugaven al
jardí i quan va sortir a dur-los el berenar, de seguida ve veure totes les
jonquilles plantades al revés: la cabeça amb els quatre cabellets de les
arrels, damunt de la terra; i poncelletes, fulles i tija, enfonsades a dins.
Diu que només els va dir una paraula, tot i que ella mai no havia estat persona
de dir paraules fortes. I no em va voler dir quina paraula els havia dit.
(La
Plaça del Diamant.Capítol X Mercè Rodoreda)
Sempre
m'ha agradat fer i mirar fotografies. Penso que són un record entranyable. Una
sola fotografia ens diu tantes coses! Són testimonis silenciosos i reveladors
de la vida.
Tinc força àlbums de retrats de familiars i
amics amb diversos contexts. Tots són per mi una joia valuosa.
Un dia
va venir a casa la meva neboda amb el seu fill de 4 anys. En un moment donat la criatura va agafar uns retoladors que tenia
a l'abast i va començar a guixar un dels
àlbums de fotografies, per mi el més preuat,
i alhora va estripar algun full. Quan ens en vam adonar el mal ja estava fet.
El
disgust va ser gran però la seva mare li va fer veure, molt seriosament, que el
que havia fet no estava bé i calia una reparació. Vaig pensar que això és
educar i malgrat tot vaig considerar que hi ha coses molt més importants al món
que un àlbum de fotografies i són la vida, els sentiments, l'educació... en definitiva: tot el que no és
material.
Magda Simon Parés
