Flor de foc
Surt de la pinassa, en forma de paraigua: o sigui, de bolet. I es passeja tant com pot, que no és gaire, perquè és de mena feixuga...
És una flor blanca en forma d'ocell. Amb la foscor de la nit s'arrauleix tremolosa i esporuguida i alhora amb el seu blanc vestit s'enrotlla sobre sí mateixa com fa el petit porquet o cuquet de Sant Antoni que acaba convertint-se en una boleta.
A mesura que apunta el dia i comencen a albirar-se a l'horitzó aquelles pinzellades rogenques que avisen de l'imminent sortida del sol, només llavors, la flor de l'albada, desplega les seves precioses ales i es mostra esplendorosa, alegre, eufòrica, segura de sí mateixa. La tija es redreça i la seva corol·la es gira buscant delerosa l'incipient claror del dia. El sol li dóna vida.
Magda Simon Parés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada